En el tema dels nacionalismes, reduir-los als nacionalismes del nostre Estat es caure en el reduccionisme simplista que utilitza el neo-nacionalisme espanyol per confondre als seus ciutadans, la dreta ha difamat la idea nacional titllant-la de fonamentalista i relacionant-la amb la violència ètnica i el terrorisme. I certa esquerra, en teoria, ‘no nacionalista’ hi veu també reflexos de l’exclusió i del fanatisme ‘tribal’. Eixa temàtica, molt més ampla al segle XXI (Geopolítica), consisteix en que hi han uns Imperialismes (Estats o Corporacions Multinacionals), opresors, cadascun amb la seua quota de poder, i tots ell sotmesos jeràrquicament, en certa mesura, a qui més Poder poseïsca, bé siga militar, polític o econòmic. Com a reacció a aquestos, sorgeixen els Altres Nacionalismes, que es converteixen, a falta d’una altra cosa, en esperons dels pobles en les lluites socials pel seu alliberament polític, ecònomic, cultural, nacional, laboral… així doncs sembla clar que parlar avui dia de nacionalismes no és parlar ni de nazismes ni de fanatisme ni de fronteres ni de poca solidaritat ni d’exclusió, si no més bé parlar de la lliure determinació d’uns pobles.
La pàtria i la nacionalitat, com la individualitat, són al mateix temps fets naturals i socials, fisiològics i històrics, culturals i geogràfics queda clar que cap d’ells és un principi. Només pot considerar-se com un principi humà allò que és universal i comú a tots els humans. La nacionalitat separa els homes i per tant no és un principi. Però un principi sí és el respecte que cadascun ha de tindre pels fets naturals, reals o socials dels demés. Aleshores diem que la nacionalitat i la individualitat són dos d’eixos fets, i per tant amb dret a una existència i desemvolupament lliures. Llavors, des d’eixe moment, es convertixen en un principi sagrat cada volta que és veu amenaçada i violada alguna d’aquelles. En un sentit humà hi hauria que sentir-se patriota de totes les pàtries oprimides i decidides a elegir el seu futur sense el tutelatge de ningú.
El dret de la lliure unió i de secessió és el primer dels drets polítics individuals, aquest és el dret d’autodeterminació, per tant també és un dret absolut que té tot poble o nació, gran o xicoteta, sembre que la seua constitució no siga una amenaça o un perill per a l’autonomia i la llibertat dels seus veïns. Està clar que la unitat és el fi on tendeix la humanitat, però aquesta no és pot formar coaccionant els individuus, ja siga mitjançant la violència o baix l’autoritat d’una idea política o econòmica o teològica. Per això aquest patriotisme que tendeix a l’unitarisme al marge de la llibertat individual, és funest per als interessos populars i reals del país que preten exaltar i servir, ja que sacrifiquen eixos interessos per un suposat bé públic, i queda clar que aquest suposat bé no és més que l’interés d’una minoria dominant, molt privilegiada amb la situació existent. Per això, tot Estat centralitzat, burocràtic i militar, encara que siga republicà, per la seua pròpia constitució serà sembre una negació oberta o emmascarada de la llibertat, ja que el seu interior s’imposarà forçosament una homogenització, o siga, un tractament uniforme per a tots els pobles que el formen a imatge de la nació dominant. Aquest fenomen suposa una amenaça massa evident contra l’existència dels altres pobles que formen l’Estat. En aquest sentit, sembla doncs inqüestionable que les nacions no es deurien formar des del centre a la perifèria o des de les estructures de poder fins el poble, sinó mes bé a l’inrevés, des de la reunió de ciutadans lliures cap on ells desitgen. D’altra banda també ha de quedar molt clar que el fet de que un país haja constituït part d’un Estat, encara que s’hagués agregat lliurement a ell, no és despren de cap manera l’obligació de quedar associat per sempre a ell. Cap obligació perpètua podria ser aceptada per la justícia humana com a veritat suprema, principi o fet de raó.
El nacionalisme és doncs, una forma en què s’expressen forces que conjunturalment tenen orígens diversos. Les nacions no existeixen com ens en si, i per si, només existeixen en la mesura que la gent hi creu, les vol, les desitja… l’existència de les nacions depèn de les actituds proposicionals col·lectives.
(Continuarà…) Amadeu C.M.
RSS 2.0